Segueixen els prejudicis cap a la discapacitat auditiva.

La pèrdua d’audició es segueix percebent con una afecció que afecta a les persones grans, encara que dades d’arreu del món diuen una altra cosa. Aquesta errònia percepció fa que la discapacitat auditiva sigui difícil de conviu-hi tan socialment i per descomptat laboralment.

L’informe anual de 2008 de l’associació sueca de discapacitats auditius, Hörselskadades Riksförbund, HRF, ens confirma que segueixen havent-hi prejudicis sobre la pèrdua d’audició. El perjudicis persisteixen entre altres coses per els propis discapacitats auditius que prefereixen negar-se a accepta la seva deficiència. Solen actuar simplement com si tinguessin un petit problema per escoltar, ja que només les persones grans tenen una pèrdua de audició vertadera.

Segons l’informe, dos de cada tres suecs amb pèrdua auditiva no s’han visitat mai amb cap professional per buscar ajuda. Quasi la meitat d’aquest grup amb discapacitat pateix de la pèrdua d’audició des de més de deu anys. Molts dels discapacitats auditius eviten parlar-ne obertament del seu problema per por a la reacció que puguin tenir les altres persones.

Problemes en el treball
Les conseqüències de no ser sincer respecte a la pèrdua d’audició que es pateix es fa evident en els llocs de treball. Segons l’informe, dos de cada tres persones no ha parlat obertament del seu problema en el treball. En el sector privat un elevat 70 per cent de persones amb pèrdues auditives ho porten en secret.
Per altra banda, l’informe de l’HRF senyala que les empreses fan molt poc per ajudar en el possible als seus empleats amb discapacitat auditiva. Els problemes d’audició rares vegades tenen un lloc destacat en les avaluacions laborals i les revisions d’audició regularment obligatòries entre els empleats. L’informe entreveu que per crear una major consciència sobre la pèrdua auditiva és necessari que totes les parts s’involucrin, si volem evitar el patiment social que comporta l’afecció.

Font: HRF Årsrapport 2008, www.hrf.se

TAN DIFÍCIL ÉS ENTENDRE’NS?


El fet que els sords postlocutius oralistes passem desapercebuts per a la gran majoria de mortals no és cap secret per a nosaltres, els afectats. Som força invisibles per a la societat en general i poques persones les que veritablement són conscients de les nostres necessitats per fer front a les barreres que la comunicació oral implica.


Fa no gaire una companya va enviar una carta a diferents diaris per parlar dels avantatges que suposa el programa Universal Doctor Speaker per a aquells pacients que no es poden comunicar en el mateix idioma que el seu metge.


Ella es queixava que aquestes facilitats comunicatives encara no són a l’abast d’un sord postlocutiu oralista que s’expressi en català o castellà. La carta escrita per María Ángeles Viu va ser publicada el passat 7 de gener a El Periódico i al diari Metro. Malauradament, tant un com l’altre van desvirtuar la carta original, el segon va fer una errada sonada. Per tal que pugueu comparar aquí teniu la carta original i els enllaços per veure les que van publicar els diaris.


I nosaltres?

Llegeixo a la revista de la Generalitat Info Catalunya que a partir d’ara tots els professionals de la medicina pública catalana tenen al seu abast el programa informàtic Universal Dr. Speaker per facilitar la comunicació dels metges amb els estrangers traduint fins a nou idiomes.

Sóc catalana de naixement i parlo indistintament català i castellà, però no em puc comunicar amb els metges perquè no entenc el que em diuen, encara que em parlin en una d’aquestes dues llengües... perquè no sento bé, sóc sorda.
Després d'una llarga lluita s'han aconseguit intèrprets en llengua de signes en alguns hospitals, però per als que utilitzem l'expressió oral és una vergonya que, existint un col·lectiu tan elevat i malgrat haver-ho sol·licitat reiteradament, l'Administració no ens hagi ajudat. ¿Caldrà fer-se estranger per aconseguir-ho?

María Ángeles Viu


Ara fixeu-vos bé i compareu amb les que es van publicar a El Periódico (“¿Y los sordos?) i a Metro (on la titulen “Lengua de signos”)

El Periódico

Metro


Per sort, posteriorment, el dia 12 de gener, el diari ADN va publicar també la carta, aquest cop l’original, sense tergiversar el seu significat. Vull agrair especialment, en nom de la meva companya i meu, que aquest diari difongui, en aquest cas concret, les coses tal com són i no que faci especulacions com d’altres. Si voleu veure la carta, aquí la teniu:

ADN

Marga Bonvehí


Avui parlem de la subtitulació I


Sembla ser que no tothom, es posa d’acord de com ha de ser la subtitulació en els mitjans de comunicació. Es parla de dos tipus de subtitulació, el resumit o simplificat i el literal.


Dins del col·lectiu de persones sordes hi ha molta diversitat, cal que primer, tinguem els principis bàsics clars per a no discriminar a ningú.


Ara, us explicaré una experiència personal que he tingut alguna vegada quan he llogat una pel·lícula. Si bé, en el vídeo s’hi especifica que disposa de subtitulació per a persones sordes, m’he trobat amb la sorpresa de que al mirar la pel·lícula, els subtítols no es corresponen amb els diàlegs.


Bàsicament això ho he notat en les pel·lícules espanyoles. Per què? Doncs perquè els sords que estem acostumats a mirar el llavis dels qui parlen per llegir-los, ens adonem que el text subtitulat no és el mateix que el que es diu i, llavors és quan un queda amb un pam de nas.

Com veureu aquest bloc parla de les persones que hem quedat sordes desprès d’haver aprés a parlar (sords postlocutius), per tant la nostra comunicació és oral i dominem bé la lectura i l’escriptura.


Perquè la nostra comprensió sigui el màxim de bona, tenim la necessitat de que la subtitulació també sigui el més literal possible.

Som conscients de que fer subtitulació de converses en directe o en tertúlies on hi intervinguin un grup d’interlocutors pot resultar dificultós o fins i tot pot ser-ho si entre ells hi algú que parli molt ràpidament.


A les persones sordes que normalment es comuniquen amb la llengua de signes (LS) i no tenen una lectoescriptura prou fluida, els hi va millor una subtitulació resumida o simplificada, o bé interpretació en llengua de signes. Ara bé, en tots els casos cal incloure les connotacions sonores significatives.


Per tant, les dues maneres de subtitulació son necessàries i s’ha de fer tot el possible per trobar solucions que no descriminin a ningú.


Quan parlem de persones sordes s’ha de tenir en compte tota la diversitat. S’ha d’aconseguir que la societat en general conegui que ser sord no vol dir a la força ser mut, i que les persones sordes ens comuniquem de diferents maneres segons la nostra educació i problemàtica concreta.


Tots tenim els mateixos drets a l’accessibilitat en la comunicació.

Sordesa


La sordesa és la condició de la persona privada del sentit de l'oïda. Aquesta afectació pot ser parcial o total, transitòria o permanent, guarible amb tractament mèdic o no. Les persones amb problemes de sordesa presenten dificultats especials per a percebre i comprendre la informació i per a desenvolupar unes habilitats socials de tipus comunicatiu.

És important remarcar la diferència psíquica i social entre arribar a la sordesa abans de l'adquisició del llenguatge oral o amb posterioritat.

Continua...Viquipèdia

Lectura dels llavis

La Cèlia Alba que és logopeda, i ha donat classes de lectura dels llavis a la Federació ACAPPS, ha tingut la bona idea de fer un bloc “Esta boca es mia” per fer pràctiques de lectura labial a través de la xarxa.

Consta de diferents vídeos amb exercicis on s’hi poden llegir les respostes correctes subtitulades. Està ben estructurat i conté diferents nivells.

De moment, els exercicis estan en castellà, però sembla ser, que més endavant també es faran en català.
Felicitats Cèlia!